dijous, 29 de maig del 2008

HAY QUE VIVIRSE

Morir es seguro. Vivir es incierto. Precisamente por eso, porque después de morir ya no podremos hacer nada por nosotros mismos, es ahora cuando tenemos que vivir, esa gloriosa palabra de cinco letras y dos uves de victoria que resume la plenitud, cuando podemos convertir lo incierto deseado en lo cierto transpirado. Cuando somos capaces de despertar sueños, multiplicar risas, abrazar sentimentos y bailar con nuestras neuronas. Cuando tomamos solvente conciencia de que bajo ningún concepto vinimos al mundo a sufrir, sino a resolver desde la eficacia, a ayudar desde el pragmatismo, a entender a otros desde la fuerza que da el creer en nosostros mismos.

Vivir plenamente es saber tejer los fríos hilos de la razón para después envolvernos en la calidez del sentimiento y la ilusión. Es introducir tu masa de amor en un horno ajeno sabiendo que te devolverá un pan tierno y comestible, es saber que el paso de los años estrechará lianas y no creará oxidos, es mirarse en otro y encontrarse en él y en ti, es potenciar y potenciarse, abrirse y no renunciarse, amar y amarse. Es convivir y no conmorir.

Nuestra esquela será el último certificado de nuestra fragilidad, la post-data de nuestra biografia y el prólogo de nuestra eternidad, ese inmedible misterio que jamás morirá.

Por eso cada día tenemos que procurar hartarnos de vivir: ¡PARA DEJAR A LA MUERTE BIEN JODIDA!
_______________________________________________
Aquesta columna va sortir publicada al diari ADN el dimecres 21 de maig de 2008, i realment ens ajuda a pensar i reflexionar sobre nosaltres mateixos. Espero que tot aquell que ho llegeixi hi trobi un significat, jo li vaig trobar i hem va agradar molt. I són aquestes coses les que s'han de compartir, aquelles que ens poden ajudar a ser feliços d'alguna manera o altre.
I ja per acabar felicitar a la Glòria, perquè ho ha aprovat tot, la prova d'acces i tambe el batxillerat. L'any que ve una més a Barcelona!!!!!jeje

dimecres, 21 de maig del 2008

CRÒNIQUES DE TREN



Diumenge 18 de maig, són les 6 de la tarda i agafo la maleta per començar el que sense cap mena de dubte serà un llarg viatge.

Amb tot el "show" que els senyors de la Renfe han organitzat per intentar millorar les infraestructures, el primer tram del viatge des de Puigcerdà fins a Ribes es fa per carretera. Com que Alp és un poble petit, un microbus passa pel centre del poble (i no en aquella espècie d'estació que tenim) així que com és molt lògic agafo el "bus que fa de tren" al meu poble, juntament amb la Laia.

El viatge amb bus es realitza amb normalitat, i arribem a Ribes on ens espera el tren. Allà ens trobem amb la Nunu i la Mercè, i estem disposades a rememorar la gran nit de dissabte (això també es mareix una gran entrada!!jeje). El tren es posa en marxa, i en no més de 5 minuts, primera sorpresa: El tren es queda aturat en el primer túnel que trobem. En un minut reprenem la marxa, això si, molt lentament. Quan ja casi hem sortit del túnel fem un sotrac inesperat. Uns metres més enllà veiem el revisor, fora del tren i fen senyals als conductors per que no continui.

Al nostre vagó hi ha una dona molt pel·liculera, que es pensa que haurem de passar la nit al tren o quelcom similar. Nosaltres, amb tota la tranquilitat del món treiem les cartes i comencem a jugar al "fill de puta". Mentrestant, revisor i conductor van passant pel vagó varies vegades. Finalment, es dignen a informar-nos.

Una pedra ha caigut al mig de les vies, han intentat apartar-la perquè poguessim passar, i malauradament la pedra a malmès el lateral del tren (si el tren siguès nou sabria greu, però per suposat no és el cas). El més greu, és que l'última roda del tren ha descarrilat.

És a dir, que hem quedat penjats al mig del no res; bueno, qui diu no res diu a sobre un pont.

Tot seguit arriben el mossos i els bombers, preparen uns accesos per que poguem sortir del tren i pujar en el altre que ens ha vingut a rescatar. Amb tot això ja són les 10, hora que en teoria ja hauriem de ser a Barcelona.

En resum, 6 hores de viatge i una tarda de diumenge perduda.


El més bo el cas, és que van trucar a la Laia des de Catalunya Informació perquè expliquès el que va passar. I en dia d'avui ja li plouen les ofertes: Avui el diari Nou Nou, l'han tucat per escriure un article sobre el tema.


Però gent, que volem Renfe va així i no si ot fer més. Només els hi queda canviar el logotip


P.D: Això ho hauria d'haver fet la Laia, ja que serà ella la que es fara famosa.
P.D2: És molt còmic que sigui el segon cop a la meva vida que haig de canviar de tren per les vies!!!

dijous, 15 de maig del 2008

PER FI!!

Avui, per fi, desprès de molts i molts dies, m'he decidit a actualitzar. La veritat és que tampoc hi ha un motiu pel qual no ho hagi fet, simplement falta d'inspiració i poca cosa més. I tal i com estan les coses, molt inspirada tampoc estic, però comença a fer vergonya que no actualitzes des de Sant Jordi.


Però la veritat és que DON'T WORRY, BE HAPPY


I res més, actualització curteta, però més val aixó que res!!!

dimecres, 23 d’abril del 2008

SANT JORDI 2008

Per que el dia de Sant Jordi és un dia especial, i tot i que no tingui rosa, val la pena celebrar-lo.


Moltes felicitats a tots el Jordis i Jordines. I per suposat a la meva neboda Berta que avui fa un anyet!!!!!!



Dins d´un raig de sol cent vuitanta-tres partícules de pols fan l´amor al mateix
compàs dels sorolls que des del llit mig rebregat fa el teu nas. Sota el
cobrellit s´endevina un dels teus pits m´entre l´altre apunta ferm cap el
nord; just on hi ha la porta on aquest babau t´escolta i somia de dia tornar-se en
un instant en aire, juganer com l´aire, fent petons. Aire, dòcil, però
no gaire, ressegint-te el cos. Des de l´aspersor dues-centes quinze gotes ballen els
acords d´aquell so que definat va lliscant des dels teus llavis barrejat amb
sabó. Damunt el bidet unes calces d´aneguets jeuen xopes apuntant cap el sud; just a
la finestra on aquest babau s´entesta en ser espia de dia i tornar-se en un instant
en aigua, transparen com l´aigua, fent petons. Aigua, tèbia, però
no gaire,resseguint-te el cos. Canço d'amor #398 - Els Pets

P.D: He escrit aquesta entrada 3 vegades, però a la tercera va la vençuda no??




dimarts, 15 d’abril del 2008

HO INTENTARÉ

L'entrada d'avui no té cap altre finalitat que la de provar aixó dels links i els videos, que l'altre dia la Laia va tenir el detall d'ensenyar-me com es feia. I com que la meva memòria no esta gaire fina ultimament he decidit que havia de posar-ho en pràctica per recordar com es feia.

Avui gran espectacle dels de telecos per la meva uni, anunciant la telecogresca del pròxim divendres 18 al recinte del fòrum. Realment demencial.

I per acabar només hem fa falta posar un video, que espero que també me'n surti!!!! I com que desprès del concert de Gossos vam dir que haviem d'anar a un concert de Lax'n'busto, m'ha agafat per aqui i perque vull qu hi anem!!!!!



P.D: Poder me passat amb els links, però és el que té descobrir coses noves!!!!!

dijous, 10 d’abril del 2008

ANYS I ANYS...

Doncs tal dia farà un any, i és justament avui. Avui fa un any que vaig començar aquest blog, pensant que potser seria poca cosa, però poc a poc es va fent gran!!!!! I sí, realment estic orgullosa del meu blog, per que és meu i només meu, i per que el faig com a mi m'agrda i... per que sí i punto pelota!!!!!!!
Espero que els que el llegiu el disfruteu, i que jo continui actualitzant molt i molt més, però si no el disfruteu, se siente i si algu té quelcom a dir que s'aguanti!!!!!juasjuas!!!
Parlant relament en serio, escriure no és lo meu, però per aqui tampoc se'm dóna tan malament no??jeje

Ara si que sento el pas del temps,Vull anar despresa i ell va lent.Ara és
quan em nego a mi mateix,Cansat sempre de perdre el temps i d’esperar,D’esperar
que arribi el moment i sempre pendent de perdre el tren,desitjar creuar la
porta,i veure que per fi em triat el mateix camí. Se que amb tu podré somiar per
sempre més, Fer-ho tot realitat. No hi ha un reco del meu planeta,On pugui estar
i deixar de pensar amb tu. I ara que no et tinc el meu costat, Sento que m’han
pres un tros de món, Ara quan em perdo a la foscor,Ara que no hi ets, no.Ara es
quan voldria despertar. Ara quan mes et trobo a faltar, Quan tinc por quan més
por em fa la por Quan et posa a prova el teu amor, Es difícil ser el mateix si
tu no hi ets.Ara si que sento el pas del temps, Vull anar despresa i ell va
lent.Com un pres a la cela tancat,Quan més a prop més lluny anat la llibertat.
Les ones tomben el vaixell,En el que per ti fora imprudent.Però saps que seguiré
esperant el meu moment, Pacient, valen sempre pendent de bufa el vent. Imagina
un món en vida,On el desig fos sempre realitat. No hi ha un reco del meu
planeta,On pugui estar i deixar de pensar amb tu.
ARA - Lax'n'busto

P.D: Potser si que algun dia hauriem d'anar a un concert dels Lax, no??

dimarts, 8 d’abril del 2008

GRAN...


Te'n recordes... d'aquell temps quan les decisions importants es prenien mijançant un pràctic... "Pito pito gorgorito.....dónde vas tu tan bonito?....a la era verdadera....pim pom fuera"?

Es podien arreglar les coses amb un simple.... "No ha valgut!!!

Els errors s'arreglaven dient simplement..."Tornem a començar".

El pitjor càstig era escriure 100 vegades "No tornare a ...".

Tenir molts diners només significava poder comprar-te un gelat,o una bossa de "chuches" quan sorties de l'escola...

Fer una muntanya de sorra podia mantindre'ns feliçment ocupats durant tota una tarda...

Per salvar els nostres companys només calia un crit de..."Por mi! Por todos mis compañeros y por mi primero!"

Sempre descobries les teves més ocultes habilitats a causa d'un "A que no fas això?"

"Tonto l'últim" era el crit que ens feia córrer com bojos, fins que sentiem com el cor se'ns sortia del pit...

El "polis y cacos" era només un joc per al pati, i, per suposat,sempre era molt més divertit ser lladre que policia...

Elsglobos d'aigua eren la més moderna, poderosa i eficient arma que mais'havia inventat.

La major desilusió era haver sigut elegit l'últim en l'equip defútbol.

Els germans grans eren el pitjor dels torments, però també els més gelosos, fidels protectors... Mai faltaven els caramels que tiraven elsReis Mags a Nadal, ni el regalet que ens deixava el "Ratoncito Pérez" sota el coixí...

GUERRA només significava tirar-se boles de paper durant les hores lliures a classe.

Els gelats constituïen el grup dels aliments bàsics i essencials.

Treure-li les rodetes a la bici significava un gran pas a la teva vida...

El major negoci del segle era aconseguir canviar els deu cromos repetits pel que feia tant de temps que buscaves...

El major tresor era trobar troços de guix pel terra per poder dibuixar a les parets.

Allò més divertit: jugar a "V", saber-te la coreografia de XUXA o BOM BOM CHIP i ballar-la amb les teves amigues, comentar l'últim capítol de OLIVERI BENJI, i intentar imitar la "Catapulta infernal" amb el teu millor amic...

Asseure's davant el televisor.... a les 5 en punt... amb els ulls benoberts per veure "Barrio Sésamo" o "Los Payasos de la tele", creure't Superman o Supergirl i posar-te la bata de l'escola a mòde de capa mentre pujaves les escales, i desitjaves amb totes les teves forces poder volar com ells...

Totes aquestes coses ens feien feliços, no necessitavem res més... una pilota, una corda, i dos amics o amigues amb els que fer el gandul durant tot el dia.


SI PODEU RECORDAR TOTES O LA MAJORIA D'AQUESTES COSES I HE ACONSEGUIT QUE DIBUIXEU UN SOMRIURE, SIGNIFICA QUE HEU TINGUTUNA INFÀNCIAFELIÇ... I QUE ENCARA US QUEDA DINS ALGUNA COSADEL NEN/A QUE EREM NO FA TANT DE TEMPS... I A MÉS JO NO SARÉ LA ÚNICA QUE EM SENTIRÉ UNA MICA GRAN!!jeje


L'ÚLTIM ALLEGIR-HO ÉS TONTO!!!" jejeje




MOLTS PETONS