HAY QUE VIVIRSE

Morir es seguro. Vivir es incierto. Precisamente por eso, porque después de morir ya no podremos hacer nada por nosotros mismos, es ahora cuando tenemos que vivir, esa gloriosa palabra de cinco letras y dos uves de victoria que resume la plenitud, cuando podemos convertir lo incierto deseado en lo cierto transpirado. Cuando somos capaces de despertar sueños, multiplicar risas, abrazar sentimentos y bailar con nuestras neuronas. Cuando tomamos solvente conciencia de que bajo ningún concepto vinimos al mundo a sufrir, sino a resolver desde la eficacia, a ayudar desde el pragmatismo, a entender a otros desde la fuerza que da el creer en nosostros mismos.

Vivir plenamente es saber tejer los fríos hilos de la razón para después envolvernos en la calidez del sentimiento y la ilusión. Es introducir tu masa de amor en un horno ajeno sabiendo que te devolverá un pan tierno y comestible, es saber que el paso de los años estrechará lianas y no creará oxidos, es mirarse en otro y encontrarse en él y en ti, es potenciar y potenciarse, abrirse y no renunciarse, amar y amarse. Es convivir y no conmorir.

Nuestra esquela será el último certificado de nuestra fragilidad, la post-data de nuestra biografia y el prólogo de nuestra eternidad, ese inmedible misterio que jamás morirá.

Por eso cada día tenemos que procurar hartarnos de vivir: ¡PARA DEJAR A LA MUERTE BIEN JODIDA!

_______________________________________________

Aquesta columna va sortir publicada al diari ADN el dimecres 21 de maig de 2008, i realment ens ajuda a pensar i reflexionar sobre nosaltres mateixos. Espero que tot aquell que ho llegeixi hi trobi un significat, jo li vaig trobar i hem va agradar molt. I són aquestes coses les que s'han de compartir, aquelles que ens poden ajudar a ser feliços d'alguna manera o altre.

I ja per acabar felicitar a la Glòria, perquè ho ha aprovat tot, la prova d'acces i tambe el batxillerat. L'any que ve una més a Barcelona!!!!!jeje

CRÒNIQUES DE TREN

Diumenge 18 de maig, són les 6 de la tarda i agafo la maleta per començar el que sense cap mena de dubte serà un llarg viatge.

Amb tot el "show" que els senyors de la Renfe han organitzat per intentar millorar les infraestructures, el primer tram del viatge des de Puigcerdà fins a Ribes es fa per carretera. Com que Alp és un poble petit, un microbus passa pel centre del poble (i no en aquella espècie d'estació que tenim) així que com és molt lògic agafo el "bus que fa de tren" al meu poble, juntament amb la Laia.

El viatge amb bus es realitza amb normalitat, i arribem a Ribes on ens espera el tren. Allà ens trobem amb la Nunu i la Mercè, i estem disposades a rememorar la gran nit de dissabte (això també es mareix una gran entrada!!jeje). El tren es posa en marxa, i en no més de 5 minuts, primera sorpresa: El tren es queda aturat en el primer túnel que trobem. En un minut reprenem la marxa, això si, molt lentament. Quan ja casi hem sortit del túnel fem un sotrac inesperat. Uns metres més enllà veiem el revisor, fora del tren i fen senyals als conductors per que no continui.

Al nostre vagó hi ha una dona molt pel·liculera, que es pensa que haurem de passar la nit al tren o quelcom similar. Nosaltres, amb tota la tranquilitat del món treiem les cartes i comencem a jugar al "fill de puta". Mentrestant, revisor i conductor van passant pel vagó varies vegades. Finalment, es dignen a informar-nos.

Una pedra ha caigut al mig de les vies, han intentat apartar-la perquè poguessim passar, i malauradament la pedra a malmès el lateral del tren (si el tren siguès nou sabria greu, però per suposat no és el cas). El més greu, és que l'última roda del tren ha descarrilat.

És a dir, que hem quedat penjats al mig del no res; bueno, qui diu no res diu a sobre un pont.

Tot seguit arriben el mossos i els bombers, preparen uns accesos per que poguem sortir del tren i pujar en el altre que ens ha vingut a rescatar. Amb tot això ja són les 10, hora que en teoria ja hauriem de ser a Barcelona.

En resum, 6 hores de viatge i una tarda de diumenge perduda.

El més bo el cas, és que van trucar a la Laia des de Catalunya Informació perquè expliquès el que va passar. I en dia d'avui ja li plouen les ofertes: Avui el diari Nou Nou, l'han tucat per escriure un article sobre el tema.

Però gent, que volem Renfe va així i no si ot fer més. Només els hi queda canviar el logotip

P.D: Això ho hauria d'haver fet la Laia, ja que serà ella la que es fara famosa.

P.D2: És molt còmic que sigui el segon cop a la meva vida que haig de canviar de tren per les vies!!!

PER FI!!

Avui, per fi, desprès de molts i molts dies, m'he decidit a actualitzar. La veritat és que tampoc hi ha un motiu pel qual no ho hagi fet, simplement falta d'inspiració i poca cosa més. I tal i com estan les coses, molt inspirada tampoc estic, però comença a fer vergonya que no actualitzes des de Sant Jordi.

Però la veritat és que DON'T WORRY, BE HAPPY

I res més, actualització curteta, però més val aixó que res!!!